Capítol 3

L’endemà vam quedar amb en Jofre a la fàbrica, per parlar.
Havent dinat, ja érem a la fàbrica pensant si acceptar el pacte o no i, com que no ens aclaríem, vam fer una reunió d’investigadors.
Quan vam acabar la reunió, la Gina es va posar seriosa i va dir:
—Jofre, hem decidit que potser, i només potser, acceptarem el teu pacte. Ens ho hem de pensar.
Ell va fer una ganyota.
—Si la Gina em fa un petó, m’hi conformaré i no caldrà que accepteu el pacte —va dir el Jofre.
Al principi, la Gina s’hi va negar, però en veure que si el Jofre entrava a l’agència no la deixaria estar, li va fer un petonet a la galta.
El Jofre va marxar content, perquè la Gina li havia fet un petó. I mentre marxava va cridar:
—Gina!, sàpigues que em diuen Jofre, però en realitat em dic Jefren!
Ella es va quedar plantada mentre el Nan i jo marxàvem. I va dir:
—Quin fàstic! He fet un petó al Jofre!
Jo, enriolat, vaig dir:
—No, que es diu Jefren!
El Nan i jo ens vam posar a riure mentre ens miràvem la fàbrica.
—Hem de descobrir el misteri d’aquesta fàbrica —va dir la Gina—. Haurem de tornar per esbrinar el secret del fantasma.
—D’acord, però ara vull berenar, que tinc tanta gana que em menjaria un elefant —va dir el Nan.
I després de tot això, vam tornar a casa.
Quan vam arribar a casa, vam buidar la nevera de la gana que teníem. Mentre menjava, vaig recordar aquella escena en què la Gina feia un petó a la galta al Jofre, o millor dit, Jefren.
—Ha, ha, ha, ha! —rèiem en Nan i jo, amb la boca plena de menjar.
Ja havíem resolt un cas i teníem un passadís per arribar al cas del Joan. Després de berenar, vam agafar l’autobús per anar a casa d’en Jofre, ai, perdó, en Jefren.
Va costar convèncer-lo, per utilitzar el seu passadís, però, quan vam prometre fer-li els deures de mates, aleshores ens va deixar encantat.
El camí era molt fosc, humit i ple de brutícia! En Nan estava a punt de cridar de tanta por que tenia, i la Gina es preparava per clavar-li una clatellada, si no parava de plorar.
—Deixeu de barallar-vos, que sembleu criatures! —vaig dir jo.
En Nan va deixar de plorar i la Gina es va resistir a pegar-lo.
Poc després, una llum ens va enlluernar a tots tres. Havíem arribat a la fàbrica. El lloc estava desolat, ple de pols i teranyines. Després de buscar i buscar, la pilota va anar a parar a les mans d’en Nan. Com va arribar la pilota a les seves mans?
Tot això ens va alarmar, sobretot a en Nan. De sobte, espantat com estava, va caure a sobre d’una cadira i... la cadira va volar!
Què passava? Era veritat que la fàbrica estava encantada?
Al cap d’uns minuts la cadira va deixar de volar tot donant voltes sobre si mateixa, va desplomar-se i en Nan va caure, com un sac de patates, de cul a terra. En aquell moment es va sentir una rialla.
—Hi, hi, hi, ha, ha!
Vam veure una ombra i vam sentir una cançó:
—Hu, hi, hu, ha, ha, pim, pam, toma “Lacasitos”!
Aleshores, ens vam fixar que la rialla i la cançó provenien d’un ximpanzé, que algú havia abandonat a la fàbrica.
—Mireu! La cadira penjava d’uns fils molt fins que segur que controlava el ximpanzé! —va dir la Gina.
—I com he caigut a terra? —va dir el Nan.     
—Els fils es deuen haver trencat —vaig respondre ràpidament.    
—Nois! I la pilota? —va interrompre en Nan.
—La té el ximpanzé —vaig dir.
—Segon cas resolt! —cridà la Gina.
Vam seguir-lo una bona estona, i a la segona o tercera volta ja no el vam veure més, havia desaparegut!
On s’havia amagat el ximpanzé?
Després de buscar i buscar, vam trobar el ximpanzé amb el Jofre, vull dir el Jefren, i ens va explicar
—Aquest ximpanzé es diu Lacasitos, me’l vaig trobar a la fàbrica abandonat, no parava de cantar : “Hu, hi, hu, ha, ha, pim, pam toma Lacasitos”, “hu, hi, hu, ha, ha, mira que buenos que estan”. Em va fer tanta llàstima que me’l vaig quedar, però la mare no em deixava tenir mascotes a casa, i encara menys un ximpanzé. I cada dia el vinc a visitar.
—Doncs si la mascota és teva... vol dir que ens estàveu espiant! —va contestar la Gina.
—M’heu descobert! Però és que em fèieu tanta enveja... que tenia ganes d’entrar al vostre club d’investigadors —va contestar en Jefren.
Després de pensar i pensar, vam decidir que no volíem que formés part del club, perquè ens complicaria les missions.
L’endemà ens vam quedar a dinar a l’escola per resoldre el 4t cas, “el cas del mestre de matemàtiques que posava les notes utilitzant el Quinto”.
A la tarda, quan vam acabar les classes, ens vam quedar amagats, a sota la taula del mestre.

—Corre, corre, amaguem-nos o ens descobriran! —va dir la Gina.  
Quan els mestres van marxar, vam sortir de la taula i ens vam disposar a anar a la sala de mestres. Allà, vam descobrir que el mestre no utilitzava el Quinto, sinó que utilitzava el Bingo!
Aleshores vam decidir que seria millor deixar-ho en secret.
L’endemà ens vam trobar en Miquel Brotons, ens va preguntar si ja havíem resolt el cas del seu regal sorpresa i li vam dir que no. Unes hores més tard, anàrem a casa seva. Un cop allà, després de trucar insistentment al timbre, ens vam convèncer que no hi havia ningú. Vam entrar amb les claus que ens havia deixat el Miquel i vam buscar el regal per tota la casa.

Al final, la Gina el va trobar a l’habitació dels pares; era una caixa enorme! En obrir-la, vam trobar un àlbum amb la col·lecció sencera d’“Adrenalyne XL” de la temporada 2011-2012, i al costat, una caixa transparent.
A dins hi havia un ximpanzé. Quan vam destapar la caixa, l’animal va agafar tota la col·lecció i se la va emportar tot cantant: “Hu, hi, hu, ha, ha, pim, pam, toma Lacasitos!”
Immediatament ens van venir al cap unes noves preguntes:
—D’on havien tret el ximpanzé, els pares d’en Miquel?
—Tenia relació amb el ximpanzé del Jefren?
Però no teníem temps de rumiar. Havíem de trobar-lo i deixar-lo tancat altre cop.
Després d’una estona, buscant, vam trobar-lo. Ens va costar, però finalment aconseguírem de posar-lo a la caixa; aleshores vam veure que el ximpanzé portava un xip al clatell. També vam deixar l’àlbum amb la col·lecció sencera d’“Adrenalyne XL”, com si ningú no l’hagués tocat mai.
Més tard vam descobrir que als pares d’en Miquel els havia tocat la loteria i un ximpanzé de regal, per això tants ximpanzés de cop! En aquell moment vam entendre que hauríem pogut comprar tota la col·lecció d’”Adrenalyn XL”.
Molt cansats vam decidir que, després de parlar amb el Miquel i explicar-li-ho tot, descansaríem tot el cap de setmana.
Dilluns, en arribar a l’escola, una nena ens va demanar que l’ajudéssim a solucionar un nou cas:
—Vull que descobriu si el Javier fa trampes quan juguem a escacs.
A l’hora del pati, li vam preguntar al Javier si volia fer una partida d’escacs. Quan estàvem jugant, la Gina va sentir un soroll estrany sota la taula.
—Què és aquest soroll? —va preguntar ella.
En Javier, preocupat va dir:
—Quin soroll...? —i va continuar jugant.
La Gina va veure que els cordons de les seves vambes estaven descordats. Quan es va ajupir per cordar-se’ls, va trobar una màquina sota la taula. I així vam resoldre el sisè cas.
—Ho hem fet! —va dir la Gina. I de l’emoció va fer un petó al... Nan!, perquè havíem resolt tots els casos.
Jo em vaig quedar bocabadat. I si no voleu que us expliqui més detalls del petó... Fins que es glaci l’infern!

Alumnes de 5è de l'escola Creu Alta