Capítol 2

Gina, Nan i Robert Falcone Private Investigators, el millor equip de detectius infantils privats del Vallès Occidental —crec recordar que només n’hi ha un—, ens vam reunir un dissabte a la tarda a casa del Nan.

Estàvem tots tres sols, perquè els seus pares havien anat a passar el dia a Andorra, aprofitant que els havien regalat un forfet amb descompte per anar a esquiar a les pistes de Pal. En Nan no hi havia volgut anar perquè és una mica poruc, el noi, i havia decidit quedar-se a Sabadell i organitzar, a casa seva mateix, la primera reunió oficial del club.

—Nois, revisió dels casos encomanats! —va dir la Gina, amb el bloc de notes en mà—. He preparat una taula resum.
I, com una autèntica secretària mànager, ens va entregar als presents una fotocòpia amb els casos a resoldre:

• Cas 1, David Gisbert. És cert que en Jofre té un pòster signat per en Messi?
• Cas 2, Joan Mainé. Recuperar pilota futbol a la fàbrica abandonada del senyor Bonaventura Bat.
• Cas 3, Aina García. Aconseguir una còpia de l’examen de mates.
• Cas 4, Carme Trilla. És cert que el seu mestre utilitza el quinto per posar les notes?
• Cas 5, Mikel Brotons. Esbrinar el regal sorpresa que els seus pares li han promès.

Després de flipar amb la feina feta de la Gina —ara ja batejada com la cap de management del club—, vaig recordar-los que el cas 3 no el podíem resoldre, ja que era perillós, trampós, arriscat i que el nostre club, per sobre de tot, tenia una imatge neta que calia mantenir si volíem tenir més casos.

Vam decidir començar. El cas 1 semblava fàcil. Vam acordar trobar-nos al Viena de la plaça de l’Ajuntament aquell mateix vespre, a les nou en punt.
...
—Nois, he pensat que és millor deixar-ho córrer... —va dir en Nan just en veure tots els altres que ja l’esperaven davant les fonts de la plaça de Sant Roc—. És molt tard, arribaran els pares i no em trobaran i...
—No siguis poruc, Nan! Els teus pares no arriben fins demà a la tarda —va engaltar-li la Gina.
Tots tres vam agafar l’autobús número 6, que passa per Sol i Padrís, que és on viu en Jofre Capdevila.

Durant tot el trajecte en autobús, la Gina ens explicà el seu pla infal·lible.
—Ja m’he assabentat que aquest vespre els pares d’en Jofre han sortit a sopar i al cine. També sé que en Jofre és un superviciat de l’XBOX 360 i que està boig per aconseguir la FIFA 2012. Jo l’he agafat del meu germà gran, i trucaré amb l’excusa que li deixo una estona per jugar. Mentrestant vosaltres us esperareu amagats al portal dels seus veïns i, quan jo vegi que ja està enganxat del tot davant la pantalla, us avisaré amb l’excusa d’una tos mal curada i podreu entrar. Un cop dins, ens escapolirem tots dins la seva habitació. Cap dubte?
—Un pla brillant! —vaig respondre.
El Nan, amb to poruc però entusiasmat, va afegir:
—Jo encara diria més, un pla perfecte!
Tot va anar gairebé com havíem planejat. L’únic problema va ser que, mentre el Nan i jo esperàvem fora, ens vam posar a explicar acudits per calmar els nervis i no vam sentir que la Gina ens avisava. Es veu que va començar a tossir com una desesperada i nosaltres no en vam fer cas. Al final ens va haver de trucar amb el mòbil i dir que FÉSSIM EL FAVOR D’ENTRAR!

En Jofre ni ens va veure passar. Estava flipat amb el fet que la Gina hagués anat a casa seva a deixar-li aquell tresor impagable. Crec que es va pensar que a la Gina li agradava molt...! Però bé, això seria un altra cas a resoldre, oi?

Tots tres vam pujar les escales cap a l’habitació d’en Jofre, vam trobar l’habitació que buscàvem i, literalment, vam FLIPAR:

—No pot ser cert! —va comentar en Nan.

—És impossible! Robert, pessiga’m al braç, crec que estic somiant! —va replicar-li la Gina.

Vaig fer un pessic a la Gina al mateix temps que li tapava la boca perquè no li sortissin els crits. Allà, davant mateix dels nostres nassos, hi havia penjat, a mida real, un pòster signat d’en... CRISTIANO RONALDO! A sota un manuscrit amb lletres daurades deixava a entendre: “Para mi amigo Jofre, el merengue de Sabadell, con afecto. Cristiano”. Tots tres no ens crèiem el que vèiem, però això els deu passar sovint als detectius, oi?

La Gina va treure la càmera de fotos que li havien dut els Reis i va fer una fotografia que documentés aquella descoberta. El seu client, en David Gisbert, els pagaria el doble, en saber-ho! Ja ens preparàvem per marxar, quan en Nan es va acostar al pòster per tocar-lo i comprovar-ne l’autenticitat.

De cop aquella imatge va començar a enfonsar-se, al mateix temps que en Nan anava caient com si el xuclessin paret endins. Nosaltres dos, amb ganes d’ajudar-lo, vam relliscar darrere seu. Els nostres crits i xiscles d’ajuda es devien sentir per tot Sabadell.
La situació, un cop travessada la paret, va ser més forta que la primera vegada que vaig pujar al Dragon Khan. Perquè us ho imagineu: sabeu l’adrenalina que et recorre per tot el cos quan baixes per una atracció molt forta? Doncs igualment.

Tot plegat no va durar més d’uns minuts, però per a mi i els meus companys va ser interminable.

—Què ha passat? On som? Què fem? Hi som tots? Esteu bé? —va començar a interrogar-nos la Gina, plena de dubtes.

—No ho sé. Aquí. Intentar trobar una bona idea. Crec que sí, en Nan, tu i jo. Jo, sí. I vosaltres? —vaig contestar.

El Nan ens mirava amb cara de no entendre res i jo li vaig comentar que havia fet el mateix que feia en Lluquet dels Pastorets: respondre totes les preguntes de cop.
Entremig de tanta pregunta, resposta i estaborniment pels cops donats durant la caiguda, ningú no es va adonar que una veu, que no era cap de les nostres, s’afegia a la nostra conversa:
—Què carai voleu de mi? Què en sabeu i què més voleu saber? Tu, Gina, m’has enganyat amb allò del joc, i jo que em pensava... —va dir-nos en Jofre, enfadat, sobretot amb la Gina, però gens sorprès per l’aventura del túnel que havia viscut igual que nosaltres.
Tots tres ens vam quedar glaçats en veure que en Jofre no era la primera vegada que arribava en aquell lloc misteriós. Tenia tan clar on anava a parar que fins i tot s’havia endut una lot, que ara feia servir per il·luminar l’estança.
En Jofre, en veure la cara de no saber on érem, ens va enfocar un cartell que deia:

TEIXITS BAT

Bonaventura Bat, SL

La Gina, igual que nosaltres, no entenia res, però és una dona i té —malgrat que em cogui dir-ho— més empenta a l’hora de fer les coses. Va agafar el seu bloc de casos de la motxilla que encara duia penjada a l’esquena i, caminant seriosa en direcció cap al Jofre, el va bombardejar de preguntes:
—Tu, noi. Què hi fem al lloc on suposadament hi hem de trobar la pilota d’en Joan Mainé?
En Jofre explicà que no era el primer cop que baixava per aquell túnel que anava a parar a l’antiga fàbrica tèxtil d’uns avantpassats seus. Ens recordà que ell es deia Jofre Capdevila Bat. També ens narrà que aquella entrada secreta la van fabricar a finals de la Guerra, el 1939, i que servia com a camí secret per accedir-hi amb més rapidesa.
En Jofre s’expressava amb lentitud i deixava entreveure tots els detalls del cas. Jo em mirava en Nan, el qual, entre cansat, impressionat i espantat, no semblava creure’s el que estava sentint.
—En saps alguna cosa, de la pilota d’en Joan? —vaig preguntar jo amb interès.
Ell ens va explicar que feia un temps jugava amb ell a futbol a costat del riu Ripoll, quan se li va colar la pilota —en aquell moment va començar a plorar—. I llavors ens va dir que ell s’havia venjat agafant-li la seva pilota per sempre més.
—Ara em sap greu. M’agradaria tornar-l’hi, però han passat massa dies i no m’atreveixo a fer el pas —va dir-nos.
La Gina va dir-li que no es preocupés, que tornar la pilota al propietari era cosa d’ells, de Gina, Nan i Robert Falcone Private Investigators. En aquell moment tots tres vam fer una posea súperxula, com si ens fessin una fotografia per a un reportatge.
En Jofre llavors ens va proposar EL PACTE. Ell s’afegia al nostre club, encara que entenia que el seu nom no figurés a la marca de l’empresa i, si volíem, fins i tot de tant en tant ens duia algun xiclet. Però, a canvi, nosaltres ens comprometíem a no explicar a ningú i sota jurament que el seu club preferit era el Reial Madrid!
—Van acceptar el pacte d’en Jofre, els tres protagonistes?
—Van resoldre els altres casos que tenien entre mans?
—Van acabar formant parella, en Jofre i la Gina?
—Va acabar triomfant, l’empresa de detectius?

La història continuarà... En seguiu el fil?